Tot principi, té un final
Avui és l’últim dia que em puc considerar un Stuttgarenc més. Demà, a aquestes hores ja tornaré a viure en un entorn on hi estic més habituat a viure, l’entorn Badalolotíterrassencgironí. Han estat tres mesos que considero positius, on hi ha hagut moments de tots colors però que en general he tingut suficient temps per veure les coses bones i dolentes que pot oferir una ciutat del sud d’alemanya.
Aquest bloc es va crear per donar a conèixer a través del meu punt de vista totalment parcial tot el que m’ha envoltat. Per aquest motiu aquest bloc quedarà en aquest estat de manera permanent, perquè si hi continués escrivint perdria totalment el sentit. No cal posar una incoherència més al món...
Vull agrair primer de tot les visites que he tingut (Lídia, el meus pares, l’Iñaqui, en Jordi en Jaume i la Gemma) i també a tots aquells que heu tingut algun contacte amb mi ja sigui via mail/Skype/Telèfon. I també la gent que ha tingut les ganes, paciència i temps de llegir algun d’aquests 12 escrits que hi ha per aquí baix.
Espero veure-us a tots aviat.
Així doncs, tanquem la paradeta!!!!
Albert.
23 milions
La història de qualsevol país està lligada a la immigració. La gent s’ha mogut, es mou i es mourà sempre per intentar buscar les coses necessàries que no es tenen en algun lloc concret. Aquests canvis de zona, de país o fins i tot de continent acostumen a ser bastant durs, simplement perquè tot canvia. Però moure’s cap a un altre país no vol dir, ni molt menys, que hagis de trencar les teves arrels. La teva manera de ser i pensar van al lloc on tu vas, perquè formen part de la teva persona. Ja ho diuen que "si perds les arrels, perds la identitat". Però aquest fet portat a l’extrem es converteix en un problema pel país que “acull” a aquests immigrants.
A curt termini és impossible que els immigrants de diferent cultura s’integrin totalment, ja que la gent se sent més còmode amb gent que parla, pensa, resa i actua com ells. 
I és per això que actualment és possible viure a Alemanya parlant exclusivament turc. Hi ha barris sencers amb turcs, poden comprar pa, peix, carn i qualsevol cosa parlant turc, hi ha cinemes específics per a ells, poden menjar kebabs per esmorzar, dinar i sopar, i, sobretot, tenen la família i els amics amb qui parlen turc. Gràcies a les noves tecnologies si obren la televisió poden veure canals (una parabòlica no és cara) i consultar webs del seu país d’origen i tot sense sortir de la seva ciutat. 
De fet, és increïble que Berlin sigui la tercera ciutat amb més turcs...del món!!
Però aquesta gran quantitat d’immigració no és només una característica d’Alemanya. Si algú circula pel metro de Nova York, Paris o Londres es trobarà que no sap en quin país està, si es limita a mirar la gent que hi ha a l’interior del vagó.
El que crec que encara no ha passat és que a les festes majors de Stuttgart el pregó es faci en turc. Quina gran estupidesa, no?
Però la immigració és totalment necessària perquè els països desenvolupats tenen un índex de fecunditat molt baix. A Catalunya, per exemple, l’índex es situa a 1,2 fills per dona en edat fèrtil. Si s’analitzen aquestes dades a primer cop d’ull, es pot veure que no estem a la línia ideal. Si tenim en compte que, tradicionalment, per engendrar un fill fa falta matèria de dues persones (home i dona), aquest índex hauria de ser igual a 2 si es volgués mantenir la població.
Però, passa alguna cosa si es perd població? Doncs si mirem exclusivament l'espai que ocupen les persones, tenir menys població seria més còmode. No hi hauria tantes cues a l’autopista, no s’acabarien les entrades dels concerts d'en Bruce, podries anar a primera hora al tren sense ensumar l’aixella de l’home pudent que està a 2 centímetres, es podria respirar aire més pur....però el món no funciona així. El món es mou per l’economia, i aquesta necessita gent per moure’s i créixer. Em fa pena sentir parlar gent en contra de la immigració, sobretot aquells que ho van ser fa 50 anys enrere, però no ho deuen recordar. És increïble el que pot arribar a fer la memòria selectiva, o el racisme, o l’egoisme. Diuen que els immigrants treuen la feina “als d’aquí”, però qui vol fer aquestes feines? Ningú. I qui pagarà les pensions dels actuals treballadors si la població va en decadència, com fins ara? Ningú. I qui marcaria els gols a la ciutat de Barcelona? En Tamudo.
El tema s’arreglaria una mica si la gent s’animés a tenir fills. Crec que hi ha massa Control en aquest país... És per això que el govern hauria de fer campanyes per ajudar econòmicament a les parelles que volen contribuir a fer créixer el país (i de passada, alegrar-los la tarda). Com que molta gent és (som) materialista, un bona campanya de publicitat de la Generalitat per motivar la natalitat seria “Si tens un fill et regalem una televisió de plasma” o “Pels que tinguin bessonada, un viatge a l’Havana” Pels més xarneguets, faria falta una campanya més contundent: “Menys neng i més nens!”. Una bona promoció per les dones seria “Si pareixes, segur que no te’n penedeixes”
o en algun cas “per cada fill que portis al món, gratis una revista del corassón”. I si es volgués motivar la part masculina de la parella també funcionaria una promoció del tipus “1 fill = 50 Cv gratis pel teu cotxe” Hi hauria famílies que acabarien muntant una escola a casa seu i tot. I Sant Cugat semblaria un estable.
Però com que estem molt lluny de tenir aquestes promocions que tant ens agradarien a alguns, tenim la sort que als immigrants no els fa falta donar-los incentius per fer créixer la família.
En qualsevol cas si el dia de demà volem ser més catalanets i catalanetes no s’hauria de publicar ni recordar una dada terrorífica per qualsevol que tingui la il·lusió de ser pare/mare: El cost mitjà de tenir un fill i criar-lo és de 23 milions de pessetes (en euros no quedaria una xifra tant escandalosa) No ho diguis a ningú....
Importància relativa
De vegades no se sap el grau de certesa que tenen les frases que hem sentit repetides durant tota la vida. Pot ser que algun d’aquests refranys populars tinguin part de raó, però n’hi ha molts que no s’aguanten per enlloc i, a més, es contradiuen. Aquestes frases sempre hi ha algú que se les inventa, i depèn del tipus de persona aniran cap a una banda o cap a l’altre. Exemple: El típic tiu que tenia insomni, un bon dia va deixar anar (en castellà) “A quien madruga, Dios le ayuda”. Per sort, hi va haver una persona amb dos dits de front que va respondre “No por mucho madrugar, amanece más temprano”. Si comencem a parlar de frases mítiques que parlen de la importància o no de les coses, podríem omplir molts bytes de memòria (hem de passar pàgina...)
Per començar, qui va ser el maco que es va inventar la farsa més gran que mai s’ha escampat per la capa de la terra: “l’important és l’interior”.
De vegades hem d’agafar el sentit més obvi i entenedor de la frase, entendre-la tal com si fóssim infants, éssers sense la ment emboirada com tots els adults. Siguem sincers, què preferiu l’exterior o l’interior d’una persona? Ara com a bons representants de les respostes políticament correctes direu que l’interior. Doncs totes les persones no sàdiques hauríeu de confessar que preferiu veure una persona per fora que no pas per dins, perquè veure tota la persona oberta en canal de cap a peus, no sé quina gràcia té...
La segona. Sempre havíem sentit la frase de “el tamaño importa” però sembla que últimament es diu més la de “la mida no és important”. No, què va. Doncs vés un dia a comprar-te un pis i, quan et preguntin quants metres quadrats vols, digues “no, si la mida no és important!” (acabaràs vivint en un zulo tipus Natascha) Fés el mateix quan vagis a comprar roba, una televisió o una bicicleta a veure què passa.
Anem per una altra: “La primera impressió és la que compta” Vaia tela de frase també. Us vau veure el dia que vau néixer? Doncs si els vostres pares haguessin seguit al peu de la lletra aquesta frase tan estúpida, encara no us haurien deixat sortir de casa per por de ser assenyalats pel carrer. Pel mateix preu, el més important dels regals seria l’embolcall. Encara que a dins hi hagués una coca-cola esbravada o un colador sense forats seguiries pensant que el regal és pura trilla, perquè l’embolcall t’ha agradat.
Una altra frase per treure’s el barret: “L’important no és guanyar, sinó participar”. Què s’havia pres el baró de Coubertin per dir una bajanada de tals característiques? O és que era coix i estava en un equip d’atletisme?
Clar, té tota la raó del món. Fixeu-vos-hi en una final de qualsevol competició, quan s’acaba el partit, els dos equips es feliciten, riuen plegats i s’abracen....perquè han participat.
Si seguim amb la frase inicial, hi ha algunes coses que m’ha sorprès dels alemanys (òbviament totes exteriors, encara no puc opinar de com és un esòfag alemany perquè encara no me l’he trobat pel carrer)
He fet una estadística: Més del 50% de les noies/joves/adultes/iaies alemanyes porta rimmel. I en molta quantitat. Alguna vegada he arribat a veure a l’horitzó del carrer dos rodones negres flotant sobre el terra. I no eren ovnis, eren dos ulls enrimmelats que s’acostaven amb una persona incrustada. Però per què es pinten tant? Tinc entès que serveix per destacar els ulls, però a veure, no en tenen prou totes de tenir-los d’un color blau radiant? Ho fan per deixar en ridícul els morenos d’ulls i els asiàtics? També he observat que hi ha un gran nombre de noies que no tenen forats per les arrecades. S’ho deuen haver gastat tot en rimmel....Kind of weird.
Els divendres i dissabtes a la nit elles acostumen a anar “a full”: talons de metre i mig, pintades com l’anunci de Sophie Noell (le cosmétique intelligent) i de roba, com si anessin envasades al buit i la justa per no morir d’una hipotèrmia. Ni un fil més.
Cada tarda es pot trobar als parcs d’aquesta ciutat l’últim crit pel que fa a l’activitat esportiva de les Stuttgarenques grans. (Aclariment perquè no s’ofengui cap lector ni lectora: Si tens entre 3 i 10 anys, “ser gran” vol dir tenir de 15 a 30 anys. Si tens entre 10 i 20 anys, “ser gran” vol dir tenir de 25 a 40. Si tens entre 20 i 35 anys, “ser gran” vol dir tenir de 36 a 55 anys. Si tens entre 36 i 55 anys, “ser gran” vol dir tenir de 56 a 70 anys. Si ets més gran de 70 anys......l’important és l’interior)
L’esport en qüestió, que practiquen les dones de tanta variada edat, consisteix en caminar a un ritme una mica alt (no es pot ni arribar a dir que caminen ràpid..) 
mentre mouen de manera exagerada els braços, gairebé militarment. Porten normalment uns pals de muntanya amb els que s’ajuden a marcar el pas. Però clar, veure una persona caminant, amb rimmel, amb un xandall acabat d’estrenar totalment conjuntat, amb pals de muntanya en un caminet d’asfalt, movent descaradament els braços i a tres per hora...és ridícul. Ara bé, quan veus que n’hi ha que fan el mateix, però sense pals de muntanya...l’interior torna a prendre rellevància.
Guten Morgen
La globalització ens està portant a límits insospitats.
Ja no només és un fet que pots trobar la mateixa roba a botigues de mig planeta, sinó que si no trobes una botiga Zara en una ciutat és que ja es considera quasi del tercer món. El mateix es pot dir de grans cadenes comercials de menjar ràpid, tipus McDonalds-hi-greix o Potar King. Però el globalitza no només en aspectes comercials, sinó també amb les modes. D’aquí a pocs dies, veurem per Badalona gent amb rates a les espatlles (si és que ja no n’hi ha).
Per sort, encara podem trobar característiques que la globalització no pot globalitzar. Per exemple, els estereotips. Els estereotips moltes vegades s’equivoquen, perquè és una generalització i aquestes mai són ni bones ni fiables. Malgrat això, tots es basen en alguna veritat, ja que res prové del no-res. Crec que mai es podrà dir que la gent dels països escandinaus beuen sangria i van a veure toros mentre ballen flamenc. Ni que a Perú mengen tot el dia pizza, pasta i ajunten les falanges de tots els dits d’una mà per expressar qui sap què. Ni tampoc podrem dir mai (el meu “mai” es limita a la meva existència física a la terra, és a dir, entre avui i fins d’aquí uns 60 anys si em crec les estadístiques) que a Anglaterra van en la mateixa direcció que la resta del món, o que la beguda típica de Rússia és la Ratafia, o que Estats Units és un país democràtic i gens racista...o que els Alemanys són una gent oberta.
I aquí volia arribar. Perquè amb més de dos mesos que porto aquí he entès que els Alemanys (almenys amb els que treballo jo) saben diferenciar perfectament la diferència entre la vida social i professional. No podria comentar la seva vida social, més que res perquè no he estat prou temps per poder-m’hi introduir. (Potser amb set o vuit anys ho aconseguiria...)
Posaré algun exemple. A l’hora de saludar-se al matí o despedir-se són més secs que els pantans catalans. Com alguns sabeu la paraula alemanya per dir bon dia és “Guten Morgen”. Doncs quan aquí a la feina al matí es diuen “Mogn”, quasi sense creuar la mirada ni moure un sol múscul de la cara per tal de donar zero expressivitat i èmfasi a la salutació. Doncs als primers dies estava convençut que hi havia una normativa a l’empresa que prohibia la salutació matinal. Jo arribava a la feina i amb un somriure a la cara ensenyant cada una de les meves dents raspallades amb un dentífric Signal gust a maduixa, cridava a ple pulmó: “Guten Morgen!”, pronunciant totes i cada una de les lletres que tant alegrament havia après durant els llargs anys que he estudiat alemany. Però l’aureola d’alegria que transmetia inicialment la meva veu es truncava una i altra vegada amb la rancietat de respostes que rebia de la gent. Algun dia vaig pensar fins i tot que s’havien picat amb mi per alguna cosa, però la seva actitud quan parlaves amb ells més tard era completament normal. A la llarga he observat que no és només a mi, sinó que entre ells fan el mateix.
Pel que he vist és simplement qüestió de formes. La relació de la gent de l’empresa és simplement formal. Quan dic formal és formal al 100%. És igual que faci un dia, tres setmanes o nou mesos que treballes junts perquè per normativa es saluden igual, no es pregunta què faràs ni com t’ha anat el cap de setmana, ni de quin equip ets de petanca, ni si t’agrada el pebrot, ni a qui has fitxat a la SuperManager, ni si ets de dretes o d’esquerres.... Quan s’envia un mail entre companys de feina, encara que siguin de la teva edat i en la mateixa situació de pràctiques que tu, per preguntar si s’ha vist la clau de l’armari es faria de la següent manera: “Hola XXXX, Voldria preguntar-te si has vist o saps on és la clau del pany de l’armari V_35 de l’oficina MH-7, per tal de poder-lo obrir. En tal cas, estaria molt agraït que m’ho fessis saber i la vindria a buscar a l’escriptori de la teva oficina MH-8 a les 15:24h Moltes gràcies. Atentament, Albert.”
Tot i així també s’ha de dir que mai m’han fet una mala cara, si els preguntes qualsevol cosa t’ho contesten sense cap problema i que són gent amable i maca. N’estic convençut que quan surten de la feina i es troben amb els seus amics són persones molt més socials i obertes. De fet, quan de tant en tant tens una conversa amb ells una mica més profunda que “on és la clau de l’armari” es mostren gent interessada i atenta, fins i tot pots arribar a pensar que has agafat una mica de confiança, però quan al següent dia et tornes a trobar amb la persona en qüestió i et saluda igual que el dia anterior, tornes a recordar les costums que tenen. També es pot pensar que no he vingut aquí a fer amics, que això no és cap Erasmus i que aquest és el tracte que s’ha de tenir si es vol treballar de manera ràpida, efectiva i segura. Però la gent llatina estem acostumats a tenir un tracte una mica més obert i aquestes situacions ens sobten una mica. I tinc sort de no ser una persona que necessiti amb excés estar tot el dia relacionada amb gent, perquè llavors la vida a Alemanya potser m’hagués estat una mica difícil i tot.
En general la ciutat m’està agradant, hi ha molta tranquil·litat, és una ciutat segura, amb bon transport públic i està envoltada d’uns parcs espectaculars. Llàstima que la gent no sigui més oberta.
Fa un parell de setmanes que he descobert un cap de bàsquet a prop del lloc on treballo, i la veritat és que hi vaig molt sovint. S’hi reuneix sempre un grup de 15 o 20 persones amb qui es pot jugar partits durant dues o tres hores. Acostuma a ser la mateixa gent, la majoria asiàtics, turcs i alemanys. Però de les 7 o 8 vegades que hi he anat només en una ocasió m’ha preguntat algú el nom i la meva procedència. Deu ser una cosa que s’encomana. Algú s’imagina la mateixa situació a Catalunya? N’estic segur que ja haguéssim anat a fer unes birres després del partidillo..Per cert, ara quan entro a la oficina ara intento posar la cara més inexpressiva possible, procurant semblar més un maniquí de Nip Tuck que una persona i pronuncio, sense alterar gens ni mica el meu to de veu, “Mogn”. És una manera de sentir-me més autòcton...
No canviïs mai, Milch Reis!
Sincerament, mai he estat un voluntari espontani per anar a comprar, de fet, fins fa poc només visitava els súpers en casos d’extrema necessitat, com ara:
1) Estàs de vacances i quan et lleves a les 11:48h, et trobes una llista de coses a comprar al terra del menjador juntament amb un bitllet i una hora límit, que acostuma a ser a prop de les 11:48h. Risc de no anar-hi: Incalculable.
2) Estàs convidat en un sopar/festa on algú escriu un mail on indica què has de comprar. T’acostuma sempre a tocar alguna cosa que és molt difícil calcular la quantitat exacte. Òbviament mai l’encertes perquè mai se sap exactament qui vindrà al sopar, i la gent dubtosa és la que acostuma a consumir més kilograms de material fungible. És molt usual que et toqui portar la beguda (és lo pitjor, perquè si en falta, pilles; és car i mai compres al gust de tothom) pa amb tomàquet (vaia pal: compra el pa, els tomàquets, embruta tota la cuina d’oli i sal, porta-ho amb una plata que mai més tornaràs a veure, el pa sempre queda remollit, i tranquil, que facis el que facis en sobrarà) o els plats i coberts de plàstic (és el millor que et pot tocar perquè no ocupa lloc, no pesen i són barats. El problema és que acostuma a portar-ho el que escriu el mail, perquè tampoc és tonto...) Risc de no anar-hi: Alt.
3) Vas a un dinar o sopar escandinau on cadascú ha de comprar el menjar que ell es menjaria. Risc de no anar-hi a Alemanya: Infinit. Risc de no anar-hi a Catalunya: Molt baix, si ets discret i et saps moure amb celeritat.
4) Estàs sol a casa un divendres al vespre i no veus gaire cosa comestible a la nevera. Risc de no anar-hi: Zero. Directament no hi vas perquè vas a menjar a fora o truques a una pizza o xino o succedani.
Tret de casos puntuals, aquesta havia estat a grans trets la meva experiència amb els magatzems del menjar. Però les circumstàncies canvien i els homes (no he escrit “/dones” perquè ens entenem perfectament i amb això no vol dir que sigui un masclista conservador ni que no tingui respecte pel sexe dèbil) (perdó, vull dir del sexe femení) evolucionem, tot i que de joves a tots alguna vegada ens han dit o escrit en un cançoner o targeta d’aniversari (si no és així, que tampoc us agafi una depressió, que els hospitals van preu plens i encara pujarien els impostos destinats a la salut pública per culpa vostra) aquella frase tant increïblement despectiva, insultant i provocadora de “no canviïs mai”. El millor que es podria fer quan et diuen això quan ets un feliç adolescent amb la cara encara impregnada de Clerasil és dir “canviaré si em dóna la gana, imbècil”. Això sí que seria un acte de rebel·lió enfront la gent que et convida a ser eternament una semipersona en estat física i mentalment inestable, amb un humor amb més altibaixos que el clima de Stuttgart, i et nega la possibilitat de millorar els teus defectes obligant a quedar-te a les portes de ser una persona adulta, lliure i racional.
I com que les meves circumstàncies han canviat, ara m’he convertit en un addicte als supermercats. Sóc el bon comprador per excel·lència, el somni de qualsevol caixera amb dos dits de front, favorit número 1 del premi mensual del carro d´or.
Dins la meva rutina hi ha aparegut una nova rutina. Arribo al supermercat, normalment el “Mini Mal” i deixo la meva flamant nova bossa dins del carro a canvi d’1 euro retornable (per cert, m’encanta el disseny dels carros, us hi heu fixat mai?) i llavors em disposo
a recórrer tots i cada un dels llargs passadissos en busca del producte perfecte, aquell que aporta més quantitat calòrica i millor aspecte amb menys preu.
Una parada obligada és la dels productes làctics en forma de postres, popularment anomenats yoghourts, iogurts, yogurts, youtubes, etc.. A Alemanya, aquests tipus de producte estan molt més evolucionats que en terres catalanes. La seva oferta de iogurts, batuts i arrossos en llet és extensa i de qualitat. De fet, tenen molt pocs productes de Danone i aquests ocupen proporcionalment una part molt minsa d’un frigorífic d’un supermercat germànic. Confien en el producte de la terra i aquest supera amb escreix qualsevol producte forani.
Confesso ser també un addicte al Milch Reis, que no és altre cosa que 200g de refinadíssim arròs amb llet de la popular marca Müller, i pots trobar-lo en diversos gustos com ara canyella, vainilla, xocolata, te, maduixa, gerd, cirera o simplement natural. No podria entendre actualment el significat de la meva nevera sense veure-hi un Milch Reis a l’interior.
Per acabar, comentar que, mentre anàvem l’altre dia busca de Milch Reis i altres productes estrella al supermercat, vam ser advertits per un cotxe policial perquè estàvem travessant un solitari i poc transitat carrer, amb el semàfor en vermell. Per flipar...
I'm singing in the rain
Em confesso ser un detractor del sol. No ho consideraria com una fòbia, perquè s’acostuma a associar fòbia amb ser un boig, malaltís, paranoic, foll i jo no em considero així (fins que no em demostri el contrari). No m’agrada prendre el sol, ni mirar-lo, ni bronzejar-me, ni cremar-me, ni estar 6 hores a la platja notant com la pell bull literalment mentre em vaig tornant visualment més anti-Alonso i més seguidor extrovertit de la marca del Cavallino Rampante. I tampoc m’agrada el protector solar perquè és
llefiscós, s’enganxa amb la sorra i és difícil d’escampar degut a la meva condició d’home pelut. Si puc triar entre sol o ombra m’inclino sempre per l’absència de colors. Tot i així, entenc la necessitat del sol per poder viure a la Terra, una cosa no treu l’altre.
Després de citar la meva opinió del sol, les paraules que vaig a expressar prenen encara més importància de la que per una persona, diem-li, típica, podrien tenir.
“-Enyoro el sol- digué l’Albert, en veu baixa”.
De sobte, es féu el silenci. Varen ser més de cinc minuts d’absoluta gelor, només interromput per la veu d’un infant. El xicotet no tenia més de tres anys, portava una samarreta del Joventut amb el nom de Mumbrú i, sense cap mena de mirament, va preguntar-li: “-Però per què?-“
Doncs perquè fa més de 2 setmanes que a Stuttgart, a ple mes d’agost, no surt el sol de manera contínua més de 3 hores. Les temperatures en prou feines superen els 16 graus. La gent surt al carrer amb jaqueta, pantalons llargs, fins i tot he vist alguna bufanda. Si a més de les temperatures hi afegim el fet que cada dia, en algun moment la pluja fa acte de presència, ajuda a crear una aureola de clima hivernal que fa por. Malgrat el temps, les activitats que hi ha previstes per l’estiu no es veuen alterades en cap sentit.
Ahir diumenge va ser l’últim dia de la Sommer-Fest (festa de l’estiu, com tots heu sabut traduir)
Aquesta activitat va durar quatre dies i consisteix en ocupar diferents espais de la ciutat amb diferents xiringuitos on s’ofereix menjar i beguda, mentre es pot gaudir de música procedent de alguns concerts que es fan al mateix instant de temps. Doncs bé, estic estudiant posar una demanda a l’organització per donar falsos missatges publicitaris. El nom de la festa és totalment enganyós, ja que algú relaciona Sommer amb fred i pluja? A veure què n’opinen els tribunals. A més, en cap moment s’ha pogut contemplar la magnífica lluna que exposaven tots els tríptics a la portada. Si això és la Sommer-Fest, no vull ni pensar com fan la Winter-Fest, es celebra dins d’iglús, potser?
Vull comentar que davant d’aquest clima he adoptat mesures dràstiques. Tant extremadament dràstiques us haig de confessar que tinc un animal de companyia. Sí, el porto sempre que surto de casa ja sigui per a passejar, anar a comprar, fins i tot a la feina. L’acostumo a portar dins la bossa o lligat al meu canell amb una corretja. És com un gos, però ni l’haig de péixer, ni li haig de recollir els excrements, ni fa pudor, ni es pot morir. Es diu paraigües.
I per acabar, comentar-vos que vull fer ús d’internet per a fer una subhasta.
Resulta que quan vaig entrar al nou pis on visc ara mateix amb la Lídia (a finals de juliol) vam adonar-nos que hi feia molta calor. De fet, quan vam entrar-hi per primera vegada crèiem que ens havíem colat a la sauna d’un gimnàs, però a dins no hi havia cap hano amb tovalloleta (o sense), per tant aquell microones connectat en posició de descongelat de 24 metres quadrats devia ser el nostre pis.
Tanta era la calor que vam decidir llençar el microones per la finestra i vam comprar un ventilador. Després de 4 botigues, inclosos grans magatzems, vam veure que només existia un model de ventilador, d’aspecte de joguina i un disseny més aviat “darrereguardista”, la única gràcia que tenia, a part que ventilava, era el preu: 15 €.
La felicitat havia arribat a les nostres vides. L’aire corria pel pis de manera vertiginosa i produïa una sensació de frescor pròpia d’un anunci de suavitzant o d’un viatge en un SLK descapotable.
Aquella tarda va ser l’únic dia que vam fer servir el ventilador. Porta més de 15 dies en posició Off i l’únic que podem fer és tenir-lo com a component de decoració de lo més chic, i observar-lo amb la nostàlgia de pensar que algun dia tornarem a anar en descapotable.
Preu inicial: 1€.
Freaks
En aquesta vida podem trobar, per sort, gent de diferent raça, mida i personalitat. Dic que és una sort perquè si no seria molt avorrit seure en un banc d’una gran ciutat i veure passar gent exactament igual que tu, amb la mateixa roba, el mateix (des)pentinat, amb la mateixa manera de caminar, de pensar, de respirar, de parlar. Amb l’única diferència de ser home o dona, en els millor dels casos. Perquè també podríem ser una espècie hermafrodita sense cap tipus de gènere, com els cargols i les cargoles. És per això que m’alegro que hi hagi varietat, quanta més n’hi hagi millor. És per això que m’alegra l’existència de la gent freak.
Freak és la paraula que millor defineix la persona indefinible, aquella que ja sigui per dins o per fora és diferent als estereotips marcats per la societat. Però vull llençar un missatge a les ments més conservadores: De gent freak n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre perquè són la punta de l’iceberg de qualsevol canvi i tendència, els pioners de l’evolució humana.
Però això tampoc és una justificació. Els freaks tenen dret a ser-ho, però també s’exposen a ser la cara visible de qualsevol mirada crítica com podria ser la meva.
A la ciutat de Stuttgart també s’hi pot trobar gent diferent a la resta, gent que la podríem considerar freaks. Però com que una flor no fa estiu, no té gaire sentit definir o alertar-se de l’existència d’un sol ésser diferent. I per aquest motiu faré esmena només de tres de les tendències que he observat a través de més d'un individu.
Començaré amb la tendència menys higiènica i la que més m’ha impressionat. Durant la meva vida he vist que entre homes i animals hi ha hagut una relació més o menys estreta. Sobretot amb els animals considerats domèstics (de la paraula llatina domus, que significa casa) per tant són els animals que es poden tenir a casa. I segurament aquest tipus de gent representant d’aquesta tendència deuen saber molt de llatí, perquè han decidit considerar domèstics els animals que han trobat per casa. Si us dic que aquests freaks acostumen a tenir aparença bruta, llefiscosa i greixosa...em sabríeu endevinar de quin animal es tracta? Tot i els històrics intents per rentar la cara d’aquest animal (recordeu Mickey Mouse, o el gran mestre Estellicó..) considero que la rata és el representant més digne de la brutícia. Els rateros (nom que li acabo de posar a la tendència) són un fenomen nou a Stuttgart, i els seus membres es distingeixen per anar vestits de color negre, incloses unes botes també negres fins passada l’alçada dels genolls, amb roba totalment esgarrinxada i per portar per sobre les espatlles una rata mida XL amb cua d’un gruix de dos dits.
No era pas un ratolinet, era una rata, us ho asseguro. Els membres poden ser homes i dones d’aparença semblant a una rata i amb poc coneixement de la paraula desodorant. La rata, com ja he dit, s’acostuma a portar sobre les espatlles tot i que no para de moure’s. Vaig veure una parella ratera que, mentre ajuntaven els seus morros en forma de petó, la rata anava rodejant-los com si es tractés d’una atracció de circ. Primer vaig creure que em trobava davant la versió del segle 21 del flautista d’Hamelin, però no tenia cap flauta (a la vista). El fet que érem (jo i la lídia) els únics de l’estació d’U-bahn que trobaven aquella situació anormal em va fer creure que no es tractava d’un cas aïllat. Com que tot animal domèstic té un nom, vaig voler preguntar-los quin era el seu ( microsoft? bush? rateta que escombrava l’escaleta? ) però l’aureola de pudor que els envoltava em va fer desestimar la idea. La rata, després del kiss-rat-show, va endinsar-se en les profunditats de la samarreta de la noia-rata, recorrent-li de baixada l’esquena, per envoltar-li la cintura i pujar per la part del davant.
El dia següent vam tornar a veure una noia amb una rata de companyia.
La segona moda no té les característiques de la primera, però no deixa de ser sorprenent. Alemanya és un país amb una gran consciència de l’estat del medi ambient, i es veu reflectit, entre altres coses, amb la gran afició que tenen al reciclatge. La majoria de begudes van envasades en forma d’ampolles de vidre, per així poder-les reaprofitar. Així doncs, la majoria de cerveses que es venen (que són moltes) són envasades en vidre. El gran problema del vidre és que de vegades es trenca, i alguns matins, sobretot dissabtes i diumenges, es veuen pel carrer restes de la nit anterior en forma d'ampolles trencades i vidres esmicolats pel terra. Amb l’exposició d’aquesta problemàtica és encara més difícil entendre perquè hi ha un gran número d’stuttgarencs que circulen pel carrer descalços.
A part de la brutícia que hi circula per qualsevol del carrer, on hi pots trobar defecacions de gossos, orins de diversos animals (homes), saliva amb algun component més dens, només falta afegir trossos de vidre. Però què tenen al cap aquesta gent? No els van explicar a l’escola que els vidres, a part de ser fabulosos perquè es poden reutilitzar, tallen?
Finalment, també cal remarcar l’aparició d’un grup bastant nombrós de Stuttgarencs que semblen ben bé exportats del vell mig barri de la Mina. Sí, sí, aquí també hi ha xarnis! Pensava que podria viure durant uns mesos sense veure cap Tano, però em vaig equivocar.
L’estètica es pot resumir com a nois de 16 a 26 anys, amb pell moreneta no pels efectes solars, amb pantalons texans amb pota d’elefant extrets d’una pluja de lleixiu, bambes nike amb 14 càmeres d’aire o amortidors, samarreta ajustadíssima a cossos prims i musculosos, tatuatges per mig cos i part de l’altre, penjolls i arracades adiamantats i finalment un pentinat molt ben definit, amb la majoria del cabell curt amb excepció del clatell, on llueixen una meleneta de 10 centímetres d’arrissada cabellera morena/negre amb pinzellades de ros tenyit. Només falten dos detalls per importar, una guitarreta i una paraula tan autòctona com “neeeeeeeeeeeeng!!!”
Temps al temps...
P.D: La foto de la rata és real, la vaig tirar quan ja estava a dins de l'U-bahn tot d'incògnit..
P.D2: La segona foto és un muntatge, el peu és de la Lídia. No, no va trepitjar-lo.
VVS
El primer contacte que té una persona d’un país és el transport. Més que res, perquè si no hi ha transport, no pots viatjar, i si no viatges no et canvies de país. En el cas que vinguis d’un altre planeta, o que puguis fer el canvi de lloc instantani (Songoku) llavors trenca l’afirmació que he fet al principi. Envieu-me un mail si us trobeu en aquest cas (per saber-ho i tal...)
Aquí a Stuttgart hi ha diferents maneres de desplaçar-te. Per una banda hi ha el transport privat, però que en aquests moments no us en puc parlar perquè no en tinc. Estic negociant amb un turc a veure si em pot passar un Mercedes SLK 350 de 272cv. Me'l deixa per 50 kebabs. Es veu que a la cadena de producció de Mercedes coneix un col·lega que cada dia a dos quarts de dotze, aprofita que tota la fàbrica està dinant i es manga un cotxe. I com que ja no sap què fer dels Mercedes robats (porta 4 anys treballant a la fàbrica) ara ha fet una promoció amb el Döner que hi ha a la cantonada del carrer on visc actualment: 50kebabs = 1SLK. Si l’aconsegueixo, ja us podré parlar de com es condueix per aquí però de moment no tinc més remei que parlar-vos del transport públic d’Stuttgart.
VVS és el nom que s’utilitza per definir les diferents possibilitats que hom pot desplaçar-se per Stuttgart (com TMB a Barcelona) Es composa de tres diferents transports: L’autobús, l’S-bahn i l’U-bahn. La diferència entre l’autobús i qualsevol dels anomenats Bahn’s (bahn = tren) no em va ser difícil d’esbrinar: L’autobús no va amb rails i els altres dos sí. (sí, sí, rieu, però arriba un moment que el grau irracionalitat d’un país que no és el teu pot arribar a límits insospitables) però diferenciar l’S-bahn de l’U-bahn ja va ser més complicat. El símil amb la ciutat comtal no va ser gens fàcil, ja que a Barcelona hi ha metro, tram-baix, tram-besòs, tram-sexuals, renfe i ferrocarrils. La comparació més bona que he trobat ha estat que l’S-bahn és ferrocarril i U-bahn el metro. 
I anem entrant al tema, perquè el primer que s’ha de dir és que no es necessita cap polar ni bufanda per anar amb VVS. La majoria de vehicles tenen aire acondicionat, però o el tenen molt fluixet o no el posen (s’esperen al gener potser??)
El tema bitllets (tipus T-10, T-trimestre, T-50/30, etc..) s’assembla bastant amb Barcelona, i per un bitllet senzill has de pagar 1’80€. Fins aquí, bé. La principal diferència respecte a Catalunya és que no existeix cap límit físic en forma de barrera automàtica per entrar als Bahn’s. És a dir que pots entrar i sortir tranquilament de totes les estacions de la ciutat amb les mans a la butxaca. És gratis! (vaig pensar el primer dia) Però quan vaig veure que hi havia màquines expenedores de bitllets vaig despertar del somni. Igualment els dos primers dies vaig fer ús de la meva situació d´estranger nouvingut que no sap on és ni on va, i no vaig pagar un duro. Tenia preparada la tècnica de fer cara de tonto i dir “Jo essen Kartofeln, Deutschland Mundial Zidane, Nowitzki ein zwei drei vier fünf...” quan em diguessin alguna cosa Però de nou, la meva consciència em va fer comprar la targeta mensual al tercer dia d’estar aquí (infinits viatges en un mes + dues zones, amb carnet d’estudiant = 42€)
Des de que he arribat aquí no he vist cap revisor ni ningú m’ha demanat el bitllet, i això va ser el primer que li vaig dir a la Lídia, que ha vingut aquí a fer-me companyia i de passada a millorar el seu alemany amb un curs intensiu. Igualment, amb bon criteri, es va fer també la T-mes. en el seu cas d’1a zona. Només el dia que s’havia d’anar a inscriure al curs sortiria una sola parada de la zona 1.
La llei de Murphy va fer acte de presència, i van entrar 3 revisors al tren on anava. Com que s’havia passat una parada de la zona que marcava el seu bono, va ser castigada amb 40! euros. Per ser la primera vegada, li van reduir a 20. (vale merci..) Si veniu per aquí, us recomanaré que compreu el bitllet, encara que sigui per una parada..
No cal dir que la puntualitat és molt bona, tot i que tampoc cal mitificar-la ja que de vegades també arriben tard. És digne de mencionar l’actitud dels conductors quan una persona arriba corrents fent un sprint a través de l’andana d’una estació, ja sigui de bahn o de bus, perquè s’esperen a que hagis pujat per marxar, fins i tot quan les portes ja estan tancades. Un bon detall pels que acostumem a anar a última hora...
Als autobusos s’hi entra normalment per les portes del darrera, perquè òbviament no els hi passa pel cap que hi hagi algú que viatgi sense bitllet. Un altre detall, és que hi conserva tots els martellets per, en cas d’emergència, poder trencar els vidres. Busqueu-ne algun en alguna tusa...(autobús badaloní, pels que no ho sàpiguen)
La veu que parla mentre viatges amb transport públic és una veu femenina d´una trentena d’anys, bastant agradable tot i tenir un timbre lleugerament robotitzat, i t´acostuma a dir quina és la següent parada, amb quines línies de Bahn i autobús es comunica i si has de baixar a les portes de la dreta o l’esquerra. 
En definitiva, el VVS és una bona manera de desplaçar-te per Stuttgart ja que hi ha bona freqüència, és ràpid i té un gran nombre de parades, però quan em donin l’SLK ja m’hi hauran vist prou.
Fem una barbacoa
Aquest dissabte vaig ser present a un esdeveniment força popular en aquest país. Es tracta ni més ni menys d’una barbacoa (per ells, Barbecue o simplement Grillfest). El motiu va ser la celebració del trentè aniversari d’un company de feina amb nom de boxejador que els va voler celebrar amb els seus amics i companys laborals. Teòricament la Barbecue es feia al costat d’un castell als afores d’Stuttgart, on hi ha unes graelles per poder-hi cremar el que un se li acudeixi. Havíem quedat a les 6 (per sopar, òbviament) però la pluja va fer acte de presència durant tota la tarda i una hora abans del teòric trobament hi va haver un canvi de plans. La Barbecue se celebraria a casa d’en Mike (el de les tres dècades). Ell viu en un pis a uns 20km del centre de Stuttgart i hi vam arribar en cotxe.
Les instruccions eren les següents: Ell posava la beguda i 2 amanides, i cadascú havia de dur carn o qualsevulla cosa per rostir (a la graella). Jo vaig preguntar abans quanta carn havíem de dur (perquè ja m’imaginava una taula amb 70kg de bratwurst i 30kg de vedella de Berlin) i em van contestar que la que em menjaria jo. Jo, per quedar una mica bé, vaig anar el dissabte al súper (es diu Mini Mal, no està mal..) i vaig comprar un pack de 3 bratwurst amb bona pinta i un uns pinxos de pollastre (ara que va barat). Quan van començar a rostir (la carn) jo estava per allà rulant amb una gerra que m’havia emplenat d’un mega-barril de x+1 litres de cervesa, i un que la rostia molt bé em va dir: “álbegrt, am pots portafen la teva carnen” (això és el missatge que va
rebre el meu cervell, és una barreja entre l’alemany i una traducció de l’alemany al català narrada per un propi alemany) després d’entendre el missatge, vaig analitzar que m’estava demanant que portés la MEVA carn, és a dir que allò era “joan paloms, el que tu t’has portat, tu t’ho coms”. Sort que de carn era d’una mínima qualitat, perquè si hagués fet el listo i hagués comprat la carn més barata del supermercat més tirat d’Stuttgart (va ser el meu primer pensament, per cert) encara estaria vomitant, probablement el teclat del portàtil estaria en desús degut als àcids que hom porta a l’estómac. Però que rancis, no? No coneixen l’esperit dels sopars escandinaus? (a veure qui porta menys i menja més) Bergants. Total, que em vaig menjar la meva carn, igual que tothom. Tot i així haig de reconèixer l’heroïcitat que representa convidar a beure a 15 tius alemanys, amb els litres de cervesa que això representa. Li hagués sortit més barat convidar-nos a quatre frankfurts...
Per cert, en aquesta festa també hi va aparèixer la jefa (la del ganxo del capità Garfio) amb els seus tres fillets de 12, 7 i 4 anys. Però què hi feia allà?? –us deveu preguntar- Doncs no en tinc ni idea. Però vaig estar a punt de venjar-me del meu pobre dit, quan li vaig dir a la nena petita de cabells d’or i ulls blaus que agafés la piloteta vermella d’aquella capseta (també anomenat carbó en estat incandescent dins d’una barbacoa) que faríem malabars... però la meva part més racional va fer acte de presència, i vaig desestimar la idea.
Durant les 7 hores que va durar la graellada vaig tenir temps de parlar d’una manera més distesa amb els companys de feina i els amics d’en Tyson, i vaig poder establir alguna conversa amb cara i ulls. Definitivament no té res a veure quan parlen amb tu que quan parlen o s’expliquen coses entre ells.
Un dels temes que vaig parlar amb una noia amb qui vaig establir bastanta conversa, degut a que la podia entendre bastant, va ser el síndrome de WM 2006 (Weltmeister 2006 = Copa del món 2006). Des de mitjans del segle passat no s’havia demostrat tant sentiment nacional d’alemanya fins aquest torneig celebrat en aquest país. Van dir que Alemanya pagaria, i ha pagat, i molt, les dues guerres mundials. Degut a això, tots els joves de les últimes dècades han tingut, o els han inculcat, un sentiment de vergonya pel que van fer els seus avantpassats. Parlar d’Alemanya significava per molts abaixar el cap, demanar perdó. Però pel que sembla (no és cap opinió meva, sinó de gent autòctona) els nanos i joves de 15 a 20 anys no s’han sentit reprimits per primera vegada a mostrar les seves preferències i demostrar el sentiment cap al seu país, en forma de banderes i cants. Cosa que no és res anormal en altres països d’arreu del món. Aquella noia m’ho comentava com una cosa positiva, com un trencament d’una llarga ombra que arrosseguen del passat. Oblidar? No. Però potser cal passar pàgina.
Alguns potser ho interpreten com una pujada del desenfrenada del nacionalisme, motivada per joves sense cultura que no tenen present què va passar i les conseqüències que pot portar dir que t’estimes un país, i que el nacionalisme és el càncer de la democràcia i, a la llarga, porta a la guerra i a l’enfrontament entre pobles. Tot són opinions. Cadascú té la seva, no? Si voleu un dia ho discutim.
Ja és primavera al Corte Inglés
No, tranquils, aquí no han arribat encara les pesades campanyes de publicitat del Tall Britànic. No perquè tinguin mania als anglesos ni res d’això, sinó perquè ells ja tenen els seus propis grans magatzems. La Galeria Kaufhof i el Karstadt serien els equivalents alemanys. Aquest últim no triomfaria gaire a Catalunya, més que res pel nom que té, no us sembla? Tots dos es troben juntament amb les botigues de renom internacional al carrer principal d’Stuttgart, l’anomenat Königstrasse. (carrer del rei)
La veritat és que jo tampoc sóc un gran expert en aquestes macrobotigues, però a primer cop d’ull hi ha més igualtats que diferències. I aquestes diferències s’empetiteixen molt més quan arriba l’època més esperada de molta part de la població, sobretot del sector femení: Les Rebaixes.
Aquí a Alemanya el mot per definir aquest fenomen social és “Schlussverkäufe” (llegir de la següent manera: “shlusfercoife”) Tot i així a pocs aparadors hi ha escrita aquesta paraula, ja que a la major part de les botigues que practiquen aquesta eina de màrqueting, fan servir la paraula anglesa: Sales (“sels”, pels amics). A veure, algú em pot explicar per què? Jo tinc algunes teories:
La primera és que els alemanys no són tontos, i si li pregunten al pringat (amb
tots els respectes del món, Ivan no va per tu..) que enganxa a l’aparador unes lletres de 120x37m si prefereix posar “Schlussverkäufe” o bé “Sales”, què creieu que dirà? Per molt purista del llenguatge que sigui, aquell dia deixarà les seves tendències culturals a banda per poder arribar a casa abans i veure la família, o beure amb la família, com prefereixi...
Una altra teoria, que tampoc és gens descabellada, és la següent: El poble alemany és un poble ambiciós, i la gran majoria de la gent parla o “xapurreja” l’anglès. I les velletes d'edat avançada que no en saben, no us preocupeu perquè no saps com però sempre estan a primera fila quan es dóna el tret de sortida de les rebaixes, amb el bolso mida XXL i amb tots els diners de la pensió a punt de ser fulminats en menys de 3 minuts. Si poses els cartells de rebaixes en anglès, ajudes a que una part important del turisme també s’adonarà que han arribat les rebaixes (dels espanyols no en fan ni putu cas, perquè saben que igualment robaran, hi hagi o no rebaixes...) i això pot significar un potencial de clientela bastant més gran. Això sí que és saber vendre, com els jueus. Quan ho devien aprendre això els alemanys? Del 39 al 45? (uala, com es pica...)
Per descomptat (mai més ben dit) estic totalment en contra d'aquesta última teoria, perquè fer servir un idioma més generalista i universal simplement per obrir més mercat, és una falta de respecte per l’idioma propi del país i, a la llarga, acaba matant la llengua més feble. I si no, temps al temps. Òbviament no estic parlant de l’alemany i l’anglès.
I la tercera i última raó és perquè queda més guai. Oh yeah, com xusca parlar English, it’s kind of...cool! I feel so fucking proud to be an american! Yes, let’s go to the cinema! It’s a good day for flying! EA sports, turn a game! Happy trails! The book is on the table. No brain, no pain. Follow the leader, leader, leader! My car, she brakes! I have a dream...
Doncs això, que posant el cartell en anglès, ajudes a fer la teva botiga més global, i col·laborar en una cosa tan bonica com anar al centre d’Stuttgart i poder-te comprar exactament la mateixa samarreta de Zara que la del carrer de Mar de Badalona, o veure que el gust de les patates fregides de McDonalds de London sigui igual que les del McDonalds d’Olot (ups, perdó, que van tancar-lo) vull dir de Sydney, o tenir la mala sort de trobar-te un nadó vestit amb la samarreta del FCBarcelona. I després diuen que la culpa és de l’escola..
Parlant d’educació, la que tenen la majoria de vianants a l’hora de respectar els senyals que hi ha tant al carrer com al transport públic (que mereix un capítol a part, ja ho dic). Avui, mentre esperava el bus 42 que em puja fins a la residència, he vist com la noia que estava dreta al meu costat ha començat a menjar una terrina de gelat de manera compulsiva, fins a acabar amb un quasi SantHilari. Just quan ha llençat la terrina a una paperera (òbviament una paperera amb 14 forats diferents, un per cada tipus de brossa) ha arribat el bus. Llavors he observat que a les portes hi havia un cartellet on hi especifica la prohibició de menjar begudes i gelats dins del bus. La noia abans d'entrar al bus amb un gelat, l'hagués deixat passar, n'estic completament segur. Però, igualment, quina afició que tenen els stuttgarencs/es a menjar a velocitats vertiginoses! Si ho mengen tot igual de ràpid.. (soroll de globus desinflant-se).
Per cert, us comunico que estic escrivint amb un dit menys i no és altre que el que normalment reposa a la tecla de la D, també popularment anomenat com el dit més impur. La raó és que mentre avui ajudava a muntar una màquina assecadora de pols (vaia banda de freaks, deveu estar pensant...), estàvem aguantant entre tres persones una peça metàl·lica de respectuoses dimensions i pes. L’hem hagut de deixar a terra, però no ens hem entès (que estrany!) i el meu dit ha fet d’hamburguesa entre la peça i el terra. Total, ungla súper negre (rollo gòtic) i dit morat i inflat. El millor ha estat el comentari de la que ‘ens ajudava’ a transportar la peça a mi i al japo (el mateix que es va quedar flipant quan el de les xanques va girar cua, recordeu, oi?). La tia, amb un to mig burlesc de quan un veterà parla amb un rookie, va i em diu: “Quan transportis coses, vigila amb els dits”. Merci. Perquè no m’ho dius més tard? A que esperes, a que t’hagi de saludar amb un ganxo com en Capità Garfio per dir-me algun consell més inútil o què? Doncs si arriba aquesta situació, no t’explico què faré amb el ganxo, desgraciada! Bueno, ara m’hi estic posant una mica de gel, a veure si baixa una mica que sinó podria rebentar...
És hora de menjar
La gastronomia és un tema obligat a tractar, si volem tenir una idea aproximada de com es viu en una zona o país de qualsevol part del món. Més que res perquè menjar és una necessitat, i si no es menja, no es viu. (no cal comprovar-ho) Pel mateix raonament però, es podria dir que també s'hauria d'analitzar com es respira als llocs on visitem, ja que també és una necessitat vital. El problema és que es respira igual aquí que a Ougadougou, a Dallas o a Nyhombe-Ito, i per tant no tindria cap mena d'interès parlar sobre si l'oxigen té més o menys pes molecular.
Però com que la gastronomia és un tema que es necessita temps per poder-lo degustar, i només fa 15 dies que sóc aquí, no em veig capaç de fer encara cap mena de valoració del que es menja o no en aquesta ciutat. El que sí que puc començar a patir de manera infalible són els horaris de menjar. I és que sí, crec que a Catalunya, i també a Espanya és l'únic país d'Europa que es fa el 8-2-10. No, no és una alineació d'un equip de futbol americà, són les hores en que s'acostuma, de mitjana, a menjar l'esmorzar-dinar-sopar a la nostra terra. I és que aquí s'acostuma a fer un 7-12-7, per no dir menys... I és aquí on vull anar a parar.
I és que al lloc on treballo es dina a 2 quarts de 12!! El primer dia em pensava que 1) Era una broma, 2) Havia confós la paraula esmorzar i dinar o 3) Començaven a les 12 el ramadà, i per això aquell dia s'havia de menjar abans. Però quan vaig veure que l'endemà a la mateixa hora es tornava a repetir el mateix, vaig descartar les 3 possibilitats.
El fet és que quan l'agulla del meu rellotge travessa la barrera d'un quart de 12, comença a haver-hi moviments sospitosos per l'oficina: Se sent algun sospir, algú s'aixeca sense motiu aparent, n'hi ha que alcen els dos braços enlaire i els abaixen a poc a poc mentre dibuixen cercles amb els canells, etc... I el punt àlgid és quan, a 2 de 12 (ni un minut més ni un menys, òbviament) arriba el cap del nostre departament i pregunta en veu alta "Algú vol anar a dinar". Immediatament, i sense esperar resposta, es gira i enfila un quasi sprint cap al menjador de l'empresa. El cabrón fa 2'67m d'alçada, i té unes potes que sembla que vagi amb xanques. Just després de fer la pregunta, tothom s'aixeca i anem tots, sense perdre pistonada, cap al menjador.
Ens espera un menjador força gran, d'unes 200 persones aproximadament i d'un menú de plat únic, on s'acostuma a poder triar entre dos plats diferents o amanida self-service. El preu no està gens malament, entre 2'5 i 3'8€, beguda no inclosa. Jo els primers dies m'agafava una coca-cola, o una aigua amb gas (diria que no existeix l'aigua sense gas a alemanya, el dia que plogui em fixaré si també cau del cel amb gas...) Però des des primer dia vaig veure que el 80% de la gent no agafava res per hidratar-se. No ho vaig entendre...fins que vam acabar de dinar el primer dia, i tothom s'havia acabat el plat menys jo. Jo no sóc precisament lent menjant ni res d'això, però en aquesta empresa sembla que mai hagin vist un plat calent! En 15 minuts tothom s'acaba el plat, i cap a les 12 ja tornem a estar tots asseguts a la feina. Això no és menjar, és devorar... Amb els dies, se m'ha anat aixamplant l'esòfag fins a poder-hi encabir fins a 300 grams de Kartoffeln per segon, i he pogut eliminar la beguda durant el dinar per poder guanyar temps respecte els animals amb qui menjo.
El motiu de tanta velocitat, és estrictament per no perdre temps. El dinar no representa per ells una part important del dia, i és un pur tràmit per continuar treballant, per tant no necessiten ni dues ni tan sols una hora per satisfer aquest instint humà que és la gana.
Molt curiós va ser un dia que, degut a que el jefe i dos companys més estaven en una reunió , vam anar a dinar cap a les 12 (perquè no es dina fins que no hi és tothom, encara que després durant el menjar quasi ningú tingui temps de dir ni "quina amanida més gustosa!", perquè quan acabes la frase tothom s'ha aixecat de taula..). El fet és que quan vam arribar a la porta del menjador, vam trobar una mica de gent esperant per dinar (màxim 5 minuts de cua). Quan el jefe (òbviament anava primer degut a les xanques) va parar i va dir: Hi ha cua, potser és millor que tornem més tard. Ens vam quedar jo i un altre estranger amb cara de "vaia flipat aquest tiu, però si només són 5 minuts!" Al cap de 20 minuts vam tornar, i per sort no hi havia cua i vam poder menjar "tranquilament". En moments d'aquests començo a entendre com pot ser que Espanya sigui el país europeu on es treballa més hores però amb la pitjor productivitat, i a Alemanya, sigui exactament el contrari.
Cuideu-vos!
(per cert, Nyhombe-Ito no existeix, no cal que ho busqueu al Google)
(si no ho heu buscat, vaia tela. amb lo fàcil que és buscar-ho al Google...)
Football Fever
Dissabte passat es va jugar justament a l'estadi d'Stuttgart la final dels perdedors, és a dir, la del 3r i 4t lloc. Tot i així, els alemanys van sortir al carrer més pintats i guarnits que mai. Tot i l'èxit que tenen productes com ara la bandera alemanya mida din A0, el barret amb picarols tipus pallasso, els tatuatges (estil Tibidabo o Bollycao) o les "munyequeres" tricolors, el producte estrella és una espècie de collaret de floretes hawaià, però amb les flors de colors negre-vermell-groc. L'he vist portar a nadons, teenagers i fins i tot a senyores que ja parlaven Stuttgarenc durant la primera guerra mundial; aquests collarets han creat una autèntica moda. La meva pregunta és què collons faran amb els milers de collarets que s'han comprat durant aquest mes, ara que s'ha acabat el mundial. Se'ls continuaran posant? Els vendran com a matèria prima a algun altre país europeu o del tercer món? Els plantaran en un test?
Realment, és increïble el que poden arribar a fer les modes. El dissabte un se sentia malament si no portava algun producte a la vista que et definís la nacionalitat. Jo, com que faig allò de " allí donde fueres, haz lo que vieres", vaig buscar el millor producte relació cutresa-preu i vaig trobar a l'H&M una samarreta blanca amb una fina línia lateral de color negre, i un petit símbol situat a l'alçada on la samarreta toca la part de la butxaca del davant del pantaló, que hi diu "Football Fever". 3'90€. Gràcies a això vaig veure el partit a la plaça més important d'Stuttgart, la Schloßplatz, amb milers d'alemanys sense patir per la meva integritat moral ni física. Tot i així en aquesta plaça no tothom mirava futbol, hi havia gent que anava a passar l'estona i a fer ambient o simplement a gaudir l'especialitat de la casa, la cervesa. Crec que un 80% de la plaça no hauria passat un control dels mossos. El resultat final va ser Alemanya 3 – Portugal 1. Es respirava molt d'optimisme, i el cant més repetit va ser: (amb música de Yellow Submarine, i traduït al català) "Stuttgart és més maca que Berlin, maca que Berlin, maca que Berlin" (la final es va jugar a Berlin) Visca l'optimisme.
Molt bona també la reacció de la gent quan surt per televisió la flamant cancellera alemanya, Angela Merkel. La gent comença a cantar "Angie, Aaaaaangie..." Estic començant a buscar un paral·lelisme pel possible futur president català José Montilla. Qualsevol cançó flamenca serviria per l'ocasió, crec...
Diumenge va ser la final, entre dos clàssics de la competició com Itàlia i França. El partit va ser força entretingut, i va acabar als penals amb victòria final dels companys del mediterrani. Em va saber greu pel pobre entrenador de l'equip del "Toro Zidane", ja que es diu com un professor de l'assignatura de projectes, Domènech. El que va ser més increïble, però, va ser la bacanal que es va organitzar després del partit impulsada per la gran quantitat d'italians que viuen tant a Stuttgart com al sud d'Alemanya. Després de veure aquest festival, no em vull imaginar com es devia viure a Roma o a Firenze... Òbviament també vaig anar amb els guanyadors, Forza Italia!!!
Primeres Notícies
Hola a tothom!
Us escric des d'Stuttgart, una ciutat del sud-oest d'Alemanya que de seguida es nota que tenen problemes de parla. Però com que estan acostumats a parlar d'aquesta manera, entre ells s'entenen molt bé, tot i que jo encara no he agafat del tot el seu rollo... Diem-ne que tenen restringit l'ús de les vocals. Ells diuen les paraules, però sense vocals. Si jo us dic "RDNDR" què s'entén? Res, oi? Doncs això seria ordinador, en Stuttgarenc. La veritat és que és potser el tema que m'està costant més, perquè un s'ha d'acostumar a entendre els accents de cada lloc, i això comporta unes setmanes. Però en general força bé. La ciutat és d'un perfil molt alemany (lògic, no?) bastant ben comunicada amb metros i tranvies, i estic mitja hora de la residència d'estudiants fins a la porta de l'empresa. Parlant de l'empresa, doncs hi ha un ambient bastant jove, quasi tots els companys de feina són alemanys que han acabat la carrera i estan treballant en projectes que fa aquesta empresa. La meva feina, a grans trets, consistirà en experimentar amb un projecte que converteix la pols dels filtres que tenen alguns processos de fabricació, que normalment es llença perquè no s'acostuma a treure'n profit, en carbonat de calci (CaCO3), un mineral que pot servir, entre altres coses, per emblanquir el paper reciclat. Jo no en tenia ni idea de què anava el projecte, i el primer dia la meva jefa em va donar la seva tesi de 200 planes (que parlava més o menys d'això) i va dir: Té, informa't una mica sobre el tema en què vas a treballar. Òbviament era en alemany, i fins que no vaig trobar les paraules claus, em vaig enrecordar dels parents de la meva estimada jefa...però ara ja sóc un súper entès en el tema (seeeeee, suposo que sí...). No, la veritat és que em cau bastant bé, i cada dia em va concretant més la feina que haig de fer, cosa que m'ajuda.
Aquests dies l'ambient és extraordinari perquè hi ha el mundial de futbol, i s'han habilitat a diferents llocs de la ciutat pantalles gegants per seguir tots els partits. 
Per cert, jo els he vist tots des del dia que vaig arribar: Alemanya - Argentina, impressionant, passant per l'Alemanya – Itàlia, que va ser com un funeral a nivell estatal (va perdre Alemanya a semifinals, per qui no ho segueixi gaire), Brasil – França... Igualment, guanyi qui guanyi surten aficionats per tot arreu, amb banderes, la cara pintada (fins i tot hi ha gent que es pinta el blanc dels ulls amb Dacs) i amb els cants particulars de cada país. Que estrany que no m'hagi trobat cap grup d'espanyols cantant "opá, vamo a pol mundiá", no ho entenc...(Bygones).
Molt bona la sorpresa que em vaig trobar el dia que vaig arribar a la residència, jo havia comprat una mica de menjar i tal, entro a la cuina, obro els calaixos per buscar una olla per fer-me uns spaghetti i....estaven més buits que l'estatut després de passar per Madrith. Però bueno, ho he solucionat comprant 1 olla, 1 paella (per cert, em va costar 9'95€, i és trilla, si algú en vol alguna que m'ho digui que li baixo el setembre). El tema plats, de moment en vaig comprar uns de paper, perquè aquí el rollo reciclar el hi va molt, i realment van molt bé, sobretot quan els rentes amb aigua. Els coberts, i got me'ls han regalat al menjador de la feina. Li vaig preguntar en català a la cuinera si me'ls podia endur, i vaig entendre que sí.
Bueno, això és tot la primera setmana. Si no voleu rebre més notícies d'aquest blog, o no sabeu qui sóc o alguna cosa així, només cal que em reenvieu el mail amb la paraula o un SMS al 2006 amb la paraula MEHLASUDATOTH (vol dir "donar-me de baixa" en alemany..)
Per cert, ja sabeu que esteu convidats a visitar aquesta ciutat. Regalen Mercedes i Porsche.
Una abraçada a tots!!!!!
Aquest bloc es va crear per donar a conèixer a través del meu punt de vista totalment parcial tot el que m’ha envoltat. Per aquest motiu aquest bloc quedarà en aquest estat de manera permanent, perquè si hi continués escrivint perdria totalment el sentit. No cal posar una incoherència més al món...
